Reflexions, ulleres de pasta i altres merdes.

Avui mateix, en un acte de modernor, ho volgut tantejar el fet de canviar-me les ulleres. Comprar-ne unes de ben xules, més a la moda. Si, ho heu encertat, em vull comprar unes Ray Ban. I m’he fotut de lloros amb la crua realitat. El món no està fet per nosaltres, que diuen els savis. 

Imatge

Una web molt cuidada, amb moltes opcions, totes les ulleres amb tots els colors, models, i etcèteres. I aquí ve la primera sorpresa: hi ha la pestanya “Gafas de sol”, que no m’interessa, i la “Gafas de ver”. Aaaahhhhhh, aquí! Quedeu-vos amb el nom de la pestanya, després el necessitarem. Vaig triant els models que més m’agraden, i trobo una opció que m’interessa, i molt! una eina anomenada Virtual Mirror. Un virtualitzador en temps real de les ulleres escollides. La càmera del portàtil el grava la cara i el software et permet moure’t lliurement i veure com et queden les ulleres noves posades. Això de veure com et queden és un dir. M’explico. Soc miop, hipermètrop i astigmàtic, ergo, no veig a 3 dalt d’un burro. Si em trec les ulleres que porto ara per poder virtualitzar les noves, no puc veure el resultat… tristor màxima. M’haurieu de veure gravant la pantalla amb el telèfon per poder veure’m després. Reconec que és una eina molt interessant per la gent que hi veu, o si és per provar ulleres de sol, però quan el que et cal son “gafas de ver”, i aquí el nom és important, doncs no veo ná. Una eina creada per putejar als gafapastes de tota la vida (jo amb 5 anys ja duia ulleres de pasta, però llavors tan sols era un simple cuatro-ojos de poble), i per enaltir als bertoromeros de la vida, amb tot el meu respecte cap al Berto. Em sembla perfecte la gent que es posa ulleres com a mer complement estètic, com en Dani Alves, però demano a les cases d’ulleres que continuin pensant en nosaltres, als que a part de ser un apèndix estètic, és també una necessitat per veure i viure.

Imatge

Així doncs, la única solució que em queda és fer el que hem fet tota la vida. Anar a veure al meu amic Fèlix de Lacrotset i les seves Iŀlusions Òptiques, em provaré ulleres reals i la dona decidirà quines em quedo, perquè evidentment, tampoc hi veuré…

Imatge

Anuncis

himnes possibles de la nostra generació

I no em pregunteu per què, però el significat d’aquest tema em recorda molt al Va com va de l’Ovidi.

No tenim cavalls,
No tenim escuts,
No tenim opcions
No tenim retorn.

I seguirem dempeus
Aixecarem els punys
No ens vengueu més fum
Tots fem voltes al sol

No soc allò que esperàveu
Res és com havieu dit

Mirem directe als ulls
No tenim por de res
No ensenyarem les mans
No ens cal el vostre ajut

No soc allò que esperàveu
Res és com havieu dit
No serveix de res creuar els dits
Ni anar-me’n d’hora a dormir

No tenim discurs
No tenim futur
No tenim ningú
No tenim res segur

No soc allò que esperàveu
Res és com havies dit
No serveix de res creuar els dits
Ni anar-me’n d’hora a dormir

No soc allò que esperàveu
Res és com havies dit
No serveix de res creuar els dits
No serveix de res fer-se el llit

iLLA CAROLiNA, No serveix de res fer-se el llit ( LAV Records 2012)


sortim a la tele!

la setmana passada van venir uns companys de la La Malla Tendències de la  XTVL per escoltar la nostra història i participar en un reportatge. Aquí teniu el resultat!
http://www.tdtgarraf.com/imgfiles/Front_xal/flash/webtv_flashplayer.swf

enllaç al vídeo.

ja ens direu que us sembla!


Llibertat o Presó…

Ben sovint, quan algú sent a parlar de LinuX, de programari lliure i de codi obert li pica el cuc de la curiositat i llavors indaga, pregunta, cerca i acaba topant amb algú que ja porta un temps en aquest món. Els dubtes acostumen a anar a cabassos, les preguntes, com és lògic, no estan gaire estructurades i, massa sovint, nosaltres pretenem posar al dia el nostre interlocutor amb una xerrada de mitja hora. Parlem de GPL, de les diferents distribucions del nostre sistema preferit, d’entorns gràfics, de gestors de finestres, de que no hem de dir Linux, sinó GNU/Linux,… en definitiva, li inflem el cap fins a uns límits que poden facilitar un col·lapse neuronal. Que pallisses que som alguns!…

Sembla que haguem oblidat com vàrem començar nosaltres, ho veiem com si fos la prehistòria, quan en la majoria de casos estem parlant, com a molt, de tres o quatre anys. Els inicis son durs, però costa fer memòria, sabem que val la pena l’esforç i per això ens sap greu que el nostre interlocutor no pugui gaudir de tot allò de que nosaltres gaudim. Ens sap greu que s’hagi de preocupar pel seu ordinador, enlloc de fer-lo servir, ens sap greu que s’hagi de sentir angoixat perquè no entén res de les llicències dels
programes que fa servir, ens sap greu que es senti estafat quan ha comprat un programa que li ha costat una pasta i l’ordinador li diu que no el pot usar, simplement perquè ha tingut una avaria i li han canviat unes
peces de la màquina.

Llavors, amb la millor de les intencions, ataquem, emprenyem i maregem al personal. És una reacció visceral, no ho podem evitar, però el perill de tot plegat és que el nostre interlocutor acabi passant del tema i es resigni patint com fins ara i renovant el seu sistema un cop més quan des de Redmond li diguin que el nou sistema serà molt millor, amb menys problemes, més bonic i elegant que el que té a la seva màquina. Llavors pagarà un altre cop, la seva impressora deixarà de funcionar màgicament, el seu ordinador serà molt més lent que abans i haurà de fer un curset per entendre una mica què ha canviat de tot plegat.

Però, en el fons, la qüestió no és tan complexa com sembla, i a la vegada molt més difícil del que podem pensar, l’elecció de la que estem parlant és, simplement, escollir entre la llibertat i la presó. A la presó el
menjar és gratuït, l’ordre garantit, el llit no es paga i si, a sobre, les nostres preferències sexuals coincideixen amb el sexe dels companys, llavors pot ser el paradís…

Per algun motiu que s’escapa a la meva raó, la majoria preferim la llibertat, malgrat calgui lluitar per viure, malgrat el risc, malgrat la violència de l’exterior, malgrat les tempestes, el preu de les coses, les
manipulacions i els xantatges, malgrat la por i la inseguretat, malgrat tot, la llibertat no ens sembla mai prou cara, mai prou difícil, mai prou incòmode.

Simplement volem que la nostra màquina faci allò que volem que faci. Volem saber com s’ho munta, volem passar-li a l’amic aquell programa que tan ens agrada i tan útil trobem, sense que això pugui ser considerat un delicte, com li passem la recepte de l’ànec amb peres, o li deixem el darrer llibre que ens ha frapat, volem no haver de pagar per provar si un determinat programa ens és útil o no, volem poder afegir a aquell programa una prestació que ens sembla obvia però que no vé de sèrie. No volem haver d’escollir entre pagar o robar, preferim regalar i agafar allò que ens cal i, si ens és útil, no ens ha de ser tan difícil compensar amb algun euro a qui ha estat treballant per a fer-nos la vida més fàcil.

L’alternativa a la nostra alternativa és fosca. Imagineu per un moment que no poguéssim saber que la força d’atracció de la gravetat és directament proporcional a la massa i inversament proporcional al quadrat de la distància sense pagar unes patents, i que si això ho ensenyéssim a la nostra veïna
el fet pogués ser considerat com a delictiu. Aquest és el mon que ens espera si deixem morir el programari lliure. Un programa és una eina, un programa és una idea, el podem regalar sense que n’haguem de prescindir, no és com el cotxe o la tele, o el ronyó esquerra, no és material, és coneixement
i ningú, repeteixo, ningú, té el dret de monopoli del coneixement. Aquesta és la nostra lluita, no importa gaire si el nostre programa és una mica més avançat o no, és lliure i pot créixer. Deixem que creixi, que es
desenvolupi, que ningú freni el seu camí, a la fí fins i tot serà millor, segur!, i mentre tant, si més no, és el nostre!.

Salut i codi lliure

Pere


Temps de guarda òptims

image

Vins blancs:
   Joves – 0 mesos
  Criança – 0 mesos

Vins rosats – 0 mesos

Vins negres:

   Joves – 0 mesos
  Criança – 0 mesos
  Reserves – 0 mesos

Vins escumosos:

   Joves – 0 mesos
  Criança – 0 mesos

Per tant, els vins NO es guarden, els vins es comparteixen amb els amics o amb desconeguts. Tenir un vi bo al celleret de casa per poder-lo ensenyar és com tenir un Porsche tancat al pàrquing… tot façana. Beu el vi i explica-ho, com si conduissis el Porsche i truquessis als amics per explicar-ho, o encara millor, truca’ls i convida a conduir-lo una estona, o a fer un parell de copes.

La finalitat del vi és aquesta, compartir és estimar.

image


enomasoquisme romàntic

image

Verema, època de l’any que tots esperem amb ànsies, que mentre dura ens caguem en tot i que quan acaba ens sap una mica de greu.

Arribem a casa a hores intempestives, mengem malament, les nostres parelles ens veuen poc, i de mala llet i/o molt cansats. I per què tot això? Doncs perquè és la vida que hem triat. Som poble de vinya i celler, de terra humida i pobles foradats, de xumets sucats amb cava i converses de fum arreglant el món al ritme dels suros que esclaten.
In vino veritas que deien els grecs…

Però després hi ha els gurús, els que puntuen, els “wine traders” i tota aquesta camama de gent que diuen que estimen el vi i tots sabem que és mentida. Per ells les ampolles son mercaderia, un 92 sempre és millor que un 85, però a mi aquest 85 em porta records massa bells com per no superar el 92 sense ànima.

Ens volen fer creure que la nostra és una feina com qualsevol altre, però és mentida. Defensar la terra també és això. El vi ve del cep, i la terra mana i naltros obeïm.

No ens calen premis ni medalles al concurs de Brusel.les ni al Wine&Spirits Competition, el premi gros de veritat és quan un desconegut s’omple la copa amb mirada de curiositat, es mulla els llavis amb el vi, fa un glop i esbossa un somriure còmplice. Aquest somriure és el premi de debò.

Tantes hores al celler i al laboratori, tants dies dormint malament, han servit per alguna cosa.

PD: sadurninencs i sadurninenques, bones Fires i Festes 2011!! Visca el groc!


reiVIndicació

Quan en Neil Dimanod va composar la canço Red Red Wine pels volts de 1968 poc s’imaginava que una versió feta pels anglesos UB40 esdevindria un himne del vi, punxat a la mínima dins cada petit reportatge sobre alguna temàtica vitivinícola. Però jo pregunto: algú ha escoltat la lletra a part de la tornada on diu “red red wine”?

Red, red wine, goes to my head,
Makes me forget that i
Still need you so

(Vi negre negre, em puja al cap. Em fa oblidar que encara et necessito)

A veure, no te pinta de ser una cançó massa alegre ni positiva com per posar-la d’acompanyament d’un reportatge d’un jove pagès que comença a fer vi en un garatge… però seguim:

I’ve sworn that with time
Thoughts of you would leave my head
I was wrong, now i find
Just one thing makes me forget

(M’he jurat que amb el temps, els meus pensament per ella deixarien el meu cap. Estava equivocat, ara trobo tan sols una cosa que em fa oblidar)

continuem amb la tristesa! i a que no sabeu que és el que l’hi fa oblidar? docns si!

Red, red wine, stay close to me
Don’t let me be alone
It’s tearing apart
My blue, blue heart

(Vi negre negre, queda’t a prop meu, no em deixis sol. Em destrossa el cor, el meu cor blau)

en definitiva, una cançó de desamor en tota regla.  I la cançó m’encanta eh! però la trobo poc adient pel tema vins.

UB40 Promises & LiesJo, des del meu petit i poc seguit púlpit virtual, vull reivindicar un altre tema per substitïur-la. No marxem dels UB40, però avancem 10 anys des del 1983 de la Red Red Wine fins al 1993 amb el genial disc Promises & Lies, on hi havia un tema anomenat Bring me your cup. Un apunt: en aquest disc, a part d’aquest tema hi ha una versió A-CO-LLO-NANT de la (I can’t help) Falling in love de l’Elvis. Busqueu-la.A part de Higher Ground, C’est la vie  i altres. És un disc molt ben parit i que em porta molts records. El tenia en K7, suposo que manllevat de mon germà gran (a qui li dec moltes descobertes musicals quan era nen). I no se per què, però aquesta cinta la tinc associada a una altra mite: The Sign, dels Ace of Base. No em pregunteu perquè, potser les vaig escoltar juntes, potser estaven juntes  al prestatge de les cintes, o ves a saber què… Però segueixo amb el tema d’abans.

I mirem la lletra que diu ara.

Did i ever say, how i feel about you
a thing i never found that easy to do
the things that you do, don’t need to be heard
you know your actions, baby, speak louder than words

(Mai t’he dit com em fas sentir. Una cosa que mai he trobat fàcil de fer. Les coses que tu fas no cal escoltar-les, tu ja saps que els teus actes, nena, parlen més que les paraules)

Comença millor que l’altre no? melancolia al poder! però millor que una borratxera desenamorada… Ara ve la meva part preferida, i és la tornada:

I’ve got the bottle, bring me your cup
pop the cork, and try a sup
and when you’re empty, i’ll fill you up
we’ll drink it down till the sun comes up

(Tinc l’ampolla, dona’m el teu got, obrim el tap i proba un glop, quan sigui buida jo te l’ompliré fins dalt. Beurem fins que surti el sol)

No em digueu que això no mola més? quantes vegades heu estat buidant ampolles de vi i cava fins a l’albada? no es fan així els amics de veritat? No és així com ens n’adonem que ja ens hem fet grans i hem deixat de ser nens?

No il.lustra millor un repor sobre vins això més que l’altre?

Per això, des de la meva posició, demano: canviar l’himne Red Red Wine per la Bring me your cup. Gent de la tele i ràdio, està a les vostres mans! fem un esforça va, que no costa res!

* post dedicat al senyor Miqui Puig i a Bodega Tuyus, ells ja saben el perquè